Fa unes setmanes vaig descobrir què va ser ETA. Vaig recordar aleshores el dia que el meu pare em va agafar fort pel braç i em va fer mal. Va ser el primer i l'últim cop; la vaig cagar, i ell es va ficar molt nerviós. Andrea no vuelvas a saltar nunca más en una caja vacía. Es veu que abans les coses podien explotar: les cartes, els cotxes o els supermercats. Les nenes com jo no ho sabíem, però els meus pares sí. I els meus avis, i les meves tietes. I els meus professors i entrenadors. Els meus amics i les meves amigues crec que tampoc ho sabien.








No em vaig enfadar. Els vaig demanar que m'ho expliquessin. I ens vam reunir i em van deixar preguntar i jo els vaig permetre respondre. També sola em vaig ficar a cavar. Així, el Llàtzer es va aixecar i es va ficar a caminar*.

Vam seure d'una banda amb la memòria.

D'altra banda, amb la paraula.
*El Llàtzer feia mala olor.

Arran d'aquell documental, vaig pensar en mi. Recuperar aquell record em va fer sentir que alguna cosa dins s'havia trencat. Com qui trepitja cristall. Llavors van venir els meus pares i els meus avis. També vaig pensar en les meves tietes i en els meus amics. Els entrenadors ja no hi eren, i els professors ara eren d'universitat. Ara sabia què era ETA però no sabia perquè no ens ho havien dit.
i ens vam ficar a picar pedra a construir els relats